Dia de primavera o fins i tot estiu, hem arribat a 26 graus.
Com altres vegades fem, ens hem dividit i cadascú ha fet la ruta que li anava millor.
La Carme s'ha quedat a Santiago i ha vist el canvi de guàrdia al Palacio de la Moneda. Després visita al Museu d'Art Precolombi, passejada un altre cop per la Plaza de Armas i visita al Centre Cultural de la Moneda.
Volia provar el famós entrepà Barros Luco a la Confiteria Torres però avui diumenge estava tancat i degut a la calor i cansament la visita al barri Concha y Toro ha quedat retallada.
La resta de familia ha anat a Valparaiso. Sortida des de l'estació de metro de la Moneda, amb una exposició de grans quadres de natura, que ja voldríem veure més sovint.
Sortida a la parada de la Unversitat de Santiago, per agafar un bus directe que en 1,30 h ens ha deixat a Valparaiso.
D'aqui amb autobus dels anys 60 cap al centre. Sort de l'amabilitat del conductor que ens ha aconsellat on baixar, perquè la ciutat no destaca precisament per les seves indicacions, especialment pel que fa a les parades dels busos...
Tot seguit, pujada al primer "ascensor", el de l'artilleria. Els ascensors són uns mini funiculars que salven els grans desnivells de la ciutat que es troba al peu de les muntanyes, i està ple de carrers amb fort pendent i farcits d'escales. Segur que si en féssim unes quantes de les que hem vist, cada dia, estaríem en plena forma.
Dels que hem pujat, aquest era el més antic, i la Laura no ho veia gaire clar ja que la via semblava que no hi haguessis tret les herbes des que el van fer.... Però tret d'una arrancada una mica brusca, tot bé.
Aquesta zona és la més propera al port, i permet veure l'extensió de la ciutat, escampada en diferents turons, des d'un angle diferent.
Baixada a peu, i nova pujada a l'ascensor del Cerro Concepción, més concorregut i més nou que el primer, per pujar al barri més turístic de la ciutat.
Valparaiso és coneguda pel seu art urbà, que decora infinitat de parets, amb obres més elaborades o modernes segons els gustos, i amb grups organitzats que les recorren,i fan postureig pels carrerons.
Aquí en deixem alguna mostra.
També molt maco el palauet Baburizza, al "paseo yugoeslavo", amb bones vistes de la ciutat.
Després d'una bona estona esperant per poder dinar (diríem que la nostra sensació és que aquí no tenen pas les presses que tenim els europeus, i de mitjana, si et diuen que t'hauràs d'esperar mitja hora, cal comptar ben bé una hora, com a mínim...)
En acabar una fotografia a l'ascensor més vertical de la ciutat, el de Reina Victoria, i autobús cap a l'estació. Sens dubte, si a algú li agraden les emocions, que agafi l'autobus 502 per anar del centre a l'estació d'autobusos: autobus dels anys 60, amb la música a tope, si si, a tope.. tant que el conductor del bus no ha sentit pas res quan una senyora gran a la qual havíem demanat com anar a l'estació dels busos li volia dir que ens avisés per baixar al lloc correcte.
Sort de les aplicacions modernes dels mòbils que ens han permès baixar on tocava, perquè ens sembla que si no, encara donaríem voltes a tota velocitat per la ciutat, perquè aixó si, la música i el pedal del gas, a tope...
